En termes de mitologia Saturn és representat devorant els seus fills: el triomf de la serietat, l'experiència, la maduresa damunt l'optimisme, l'energia i la manca d'obligacions de l'adolescència i joventut que representen els seus fills. Quan Saturn arriba, diuen que toca ser realistes amb el present i pensar en un futur.
És el moment de planificar la resta de la nostra vida. És el moment de tancar un cicle, que és el que vas iniciar fa uns anys. I jo -a jutjar pel que m'han dit- ho dec haver fet força malament.
Ara fa 2 anys inaugurava aquest bloc amb un post d'ira i un d'amor. Tenia 29 anys; i 24 mesos després la meva vida és ben diferent. El temps passa volant.
Fins fa parell de setmanes pensava que no m'afectaria la crisi dels 30. Tinc una família que m'estima, una feina que m'agrada, uns companys que adoro, projectes que m'emocionen.
I tenia al meu costat la dona perfecta. Però de vegades la perfecció no és suficient, de vegades una vida aparentment plena no és suficient. I Saturn truca a la teva porta. Has caigut a la casella del parxís que et fa retornar a la sortida.
***
Ara sé més del que sabia sobre mi mateixa fa un mes i mig, quan només em sentia buida. Ara començo a omplir-me novament de coses bones. Camino sola, sí, però com a mínim hi ha una direcció. Engoleixo les obligacions i m'empasso la inexperiència.
Els qui em coneixen i els qui em volen conèixer m'acompanyen fent la volta al cicle que s'inicia i finalitza alhora. Només espero tenir calma -com a mínim- durant 30 anys més.
Fins que Saturn retorni, perquè el temps passa voltant.
Els qui em coneixen i els qui em volen conèixer m'acompanyen fent la volta al cicle que s'inicia i finalitza alhora. Només espero tenir calma -com a mínim- durant 30 anys més.
Fins que Saturn retorni, perquè el temps passa voltant.
I used to be a superhero
no one could touch me
not even myself
you are like a phone booth
i somehow stumbled into
and now look at me
I am just like everybody else...
(d'Ani diFranco, "Superhero")
no one could touch me
not even myself
you are like a phone booth
i somehow stumbled into
and now look at me
I am just like everybody else...
(d'Ani diFranco, "Superhero")
9 comentaris:
A mi, Saturno me visitó hace 5 años y todavía sigue...
Quisiera saber cuanto duran estos ciclos, porqué al revés que tú, yo no acabo de encontrar la dirección...
"Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg "
Sembla que Saturn no para de visitar-me.
Quan creia que totes les òrbites tornaven al seu lloc i aixecava el vol de nou...ha tornat aquest maleit Saturn per tornar-me els peus a la terra.
Els meus ulls encara miren al cel.
Marblau_Bcn
...i la crisi dels quaranta i dels cinquanta i dels sisanta-i-u.
Algunes vegades havem de tenir crisis que ens ajudin a creixer. Ja ho saps, el que no et mata et fa més fort.
Gràcies por la teva visita al meu bloc.
Pots hi escriure en català si volguis y és més facil per tu.
Molts petons.
...seguramente, cuando hayas superado la de los 30, te vendrán la de los 40 y la de los 50, (que es peor porque se le añade la fuerza de la gravedad!!)
Una de las cosas que nos ayuda a seguir es ir quitando importancia a algunas cosa y encontrandosela a otras.
Gracias por tus posts y por lesbonet.
Un abrazo, y aupa!
Lo mismo he pensado yo hace poco, he cumplido los 29 y no sabía que Saturno está a punto de devorar mi juventud, pero algunas arruguillas ya me van avisando. Si miras cerca de ti, encontrarás a muchas personas que están pasando la misma crisis, todos la pasamos, y como decían más arriba luego viene otra y otra..., pero solo los inteligentes saben adaptarse a cualquier cambio(filosofía de OBABA). Tú almenos tienes un curro que te va.
Y ahora un regalo:
DESENCUENTRO.
“yo quise darte mi vida,
sin embargo tú, tú pedías
todo, ficción y sueño”.
No te encontré en el mar ni en el río
Ni en el pueblo ni en la ciudad,
No te encontré.
¡Oh, amiga, en veranos vírgenes
De siesta azul!
Cuando casi te había perdido,
En un autobús me encontraste,
A tu lado me cediste un sitio,
Camino del olvido.
hola...
encontre tu blog por causialidad y me ha encantado lo que he leido.
que nuestros proximos 30 años sean mas agradables y estables con nosotras mismas, mucha suerte! ah! y te felicito por la foto que tienes en el foro Super original!
Pues yo creo, como ya te he dicho en alguna ocasión, que Saturno y las crisis de identidad varias no son más que excusas baratas para justificar la patada que le pegas a una persona. Los astros no giran sólo a nuestro alrededor, hay muchos más cuerpos celestes en el universo ;-)
Pasé la crisis de los 33 y sobrevivo y renazco en la de los 44. Qué difícil es ser persona, qué dulce enamorarse y qué duro el desamor... Sólo vale la honestidad,todo nos hace crecer, también los malos momentos.Besu.
Amo tu fotografia en el foro y tu sonrisa es maravillosa...
odio no hablar perfectamente catalan para entender los tonos y acentos de tus textos.... pero me encantas, me encantas, me encantas, y soy nueva en esto.
A los 36 años puedo decirte que pasar los 30s ha sido delicioso, desconstruirte para volver a construir de verdad es maravilloso.
Cuestionas todas las cosas que lograste y te posicionaron en tu vida para dar paso a ti, a tu yo verdadero. Vale la pena el tránsito... y confía, confía, confía...
Publica un comentari a l'entrada