El Cabo de ÀGata 1

Fins que vaig tenir 10 anys -més o menys- els estius amb la meva família els passavem a Almería, a una caseta a Mojácar. I per alguna extranya raó la petitacriatura i jo vàrem decidir tornar aquest setembre als nostres orígens, vora d'allà on jo vaig passar tants estius, i no tant lluny d'on ella va estar també quan era petitona. Tot plegat, suposo que voliem reconèixer llocs que haviem conegut fa molt de temps. I vam agafar el cotxe i vàrem marxar al Cabo de Gata.

El cabo de Gata -això ens ho van explicar els meus pares- es diu així per la quantitat d'àgata que hi ha. És fàcil, si no ets desconeixedora del món mineral, caminar per damunt de milions d'àgates rodades a cop d'onada per qualsevol de les moltes cales meravelloses que hi ha al Parc natural.

Jo no ho sabia, però la meva àvia ens va explicar a la tornada que una petita barca blava destrossada fa més de 20 anys que espera a la Cala del Carbón que el mar se la torni a enduur, i que quan jo era petita ja havia estat corrent -i donant pel sac, imagino- a la sorra d'aquella platja. La barca llavors ja hi era.


Quan el segon dia d'estar a Almería vàrem anar a Mojácar i vaig veure la font del poble se'm va fer un nus a la gola i em vaig posar a plorar. No guardo cap mal record d'aquell lloc que ho justifiqui, i comprenc que per qualsevol que no hi hagi estat mai la font no té perquè ser ni tant sols pintoresca. Pero jo, malgrat que l'hagin modernitzat, encara hi veia les iaies rentant la roba i l'olor de sabó barat -del de pastilla- que hi feia quan era petita se'm va ficar al nas. I les llàgrimes em queien i em vaig amagar de la gent que hi carregava aigua en garrafes, com fa 25 anys.

********************************************************

Durant les vacances hem caminat molt i hem deixat els mals rotllos a la pols del camí. Els camps d'allà son un putu desert i només hi ha xumberes i palmitos, però les cales son precioses.

Vàrem saber que es podia baixar a la Cala Amarilla perquè minuts abans d'arribar-hi haviem vist una parella de la Guardia Civil pujar de la cala, cap al seu Nissan Patrol amb una garrafa blava d'uns 20 litres de capacitat a les mans. No sabiem què hi havia a la garrafa, però el cas és que quan vàrem trobar el camí de baixada vam veure que a baix a la platja n'hi havia una altra d'igual segellada amb un plàstic.

Al cap d'una estona de ser allà, va arribar un senyor que pertany a una espècie autòctona de la zona i que a les set del matí peti qui peti i sigui l'època de l'any que sigui va a banyar-s'hi en pilotes.
La gent d'allà és molt oberta i amable, i de seguida s'ofereixen per acompanyar-te a descobrir cales que només conèixen els qui son d'allà.

L'home buscava conversa i malgrat l'incòmode de la situació (m'incomoda parlar de coses serioses amb algú davant de més de 60 anys que també està en pilotes, digueu-me puritana) vàrem parlar de les restes de pateres que arriben a les cales, dels inmigrants que les utilitzen per arribar a la costa i que més tard treballaràn al Campo de Níjar, de la Catalunya que ell va conèixer fa anys, de les seves filles.
Tot això en pilotes, ell i jo.

Quan ens vàrem acomiadar, l'home -el iaio- de la Cala Amarilla ens va explicar que si et mires bé les muntanyes mentre camines hi pots veure moltes coses. Ens va demanar que miréssim bé la cala desde dalt mentre marxàvem.

A la muntanyeta que hi havia damunt de la cala, a partir d'ara per nosaltres hi haurà sempre un macaco; "El cerro del simio", va dir l'home. Aquí el teniu.

A les garrafes blaves on jo havia pensat que hi havia aigua potable pels qui arriben en pasteres a la platja més morts que vius, hi havia benzina que la Guardia Civil recupera per omplir els dipòsits dels seus cotxes.

El iaio veu micos a les muntanyes. Jo vaig veure bondat on només hi havia l'expoli de les restes del que per molts és un viatje terrorífic.