De vacances... gairebé ;-)

Queden 2 dies per les vacances... TIC TAC, TIC TAC. El temps s'atura quan vols que les coses passin de pressa.

Fa molt temps que no escric res aquí. Segurament no he trobat coses prou interessants que explicar-vos. Les meves pors, les meves il·lusions son les de sempre. No vull que el meu blog sigui un espai que encomani la tristor. Per això si no tinc coses divertides a explicar-vos no us les explico. I si les meves ciberanotacions no poden trepitjar la calidesa de les de la petitacriatura tampoc val la pena fer-les.

D'ençà del meu darrer post tinc un any més. Volia explicar-vos moltes coses abans de fer-ne trenta, però -com sempre- lesbonet i el meu dia a dia se m'ha menjat el temps.

Queden 2 dies, només 2 dies i marxem. 48 hores i serem una mica més lliures.

**************************

Avui ha aparegut una dona núa als meus somnis. Núa, arrepenjada a la paret al mig d'una festa. I jo estava disposada a anar-me'n amb ella allà on em demanés. No coneixia -no conec- la dona núa dels somnis; no sé qui és ni qui pot ser. No era excessivament atractiva. La situació tampoc tenia un pèl de morbosa. Però me n'hagués anat amb ella allà on m'hagués demanat, això ho tinc clar.

La dona núa del somni pot representar la meva passió, el meu "deixar-me endur". Aquesta flama que abans em [ens] cremava, que provocava aquesta combustió passional espontània de la que tú potser parles al teu darrer post i que feia que fóssim el que som (indivisibles, indestrucibles) quan només hi som l'una per l'altra. Abans ens deixavem endur (només que una ho imaginés n'hi havia prou) i ara se'ns menja el dia a dia.

La dona núa del meu somni ets tú i jo. Vull dir que som les dues. Que és la passió que vull que se m'endugui altre cop a qualsevol lloc. Durant aquestes vacances no haurem de pensar en res i deixarem que els nostres cossos parlin, que això ho saben fer molt bé i el temps no ho ha canviat; serà així si ho volem.

**************************

Amb els trenta tinc les mateixes pors de sempre. [Qui no té pors?] Por a que et llevis un dia i descobreixis que no ets la persona que vols al teu costat, por a no ser prou. Por a que creguis que no sóc aquí in-con-di-cio-nal-ment. Por a que hi hagi boira i no sàpigues agafar la meva mà. Por a que t'acostumis tant a les meves carícies que deixis de desitjar-les. Por a que tot vagi tant bé que tot començi a anar malament.

Aquestes darreres setmanes he observat la mort de desde dos angles diferents. Fa uns dies un conegut va perdre un fill de 23 anys i el dissabte un company de feina va perdre el seu pare. La mort és l'hòstia; un bon dia desapareixes (t'envàs, t'esfumes, et volatilitzes) i entre els que t'estimes només queda 1) el dolor de saber que no et veuràn més i 2) allò que has pogut fer (i viure i regalar-los) mentre has viscut.

M'obsessiona pensar què deixaré aquí el dia que marxi. A mi em cremaràn i miraré de no tornar -per no donar gens pel cul amb aparicions a mitja nit els que quedin aquí-, però: deixaré res aquí (aquí vull dir en aquest planeta, no pas a aquest blog) que valgui la pena? Hauré fet res prou interessant que mereixi una reencarnació, encara que sigui "menor"?

De moment no tinc pas cap pensament de morir-me (de debò de debò), però vull fer algunes coses cada dia per si de cas traspasso sense avís previ. Si un dia veig una llum blanca i unes mans m'empeyen contra ella no vull pensar que m'he guardat cap carícia o cap petó per ningú. No vull pensar que la meva gata pensarà que sóc mala persona perquè no he deixat que m'esgarrapi els texans. No vull que a la feina pensin que s'han tret un pes (un mort, literalment) del damunt.

Els cementiris son una merda. És una putada -tot i que pels creients deu ser genial - haver-te de passar allà una eternitat. Prefereixo que una darrera combustió espontània (similar a un orgasme) faci que em cremi per dintre i per fora com tantes vegades ens hem cremat plegades.

I llavors "m'escampeu" a un lloc guai. O millor encara, a un parell de llocs guais.
Podeu pensar en aquests llocs -els que m'heu estimat, els qui HE estimat- durant un soparet de cuinetes* com aquell on ens ho vàrem passar tant bé. Tú pots preparar pollastre amb poma i soja, i pensar mentre el prepares que és estúpid que mai m'agradés la poma o el pebrot i tingués els "pebrots" (mai més ben dit) de menjar-me'n un d'escalivat si el cuinava jo mateixa.

No trobarieu -els amics, els pares, el germà o tú mateixa- algú que us estimi tant com jo us estimo. I tú no trobaràs algú que et porti tantes vegades al llit l'esmorzar com jo te l'he portat i te'l penso seguir portant; ni que ho faci amb tant de gust com jo ho faig, és clar :-)

**************************

* soparet de cuinetes - Quedeu amb un parell [o tres o quatre] amics a casa de qualsevol. Els plats que cadascú preparà aquella nit s'han de mantenir en secret, però si podeu programeu entrants, segons i postres. Els ingredients per confeccionar-los els porta cadascú i els amaga fins al seu moment de glòria davant els fogons.
Disfruteu d'una copa de vi i de bona conversa mentre els torns a la cuina per preparar el plat secret es succeeixen. Els plats -un cop preparats- s'han d'amagar fins l'hora de descobrir-los a taula. Compartiu les receptes i una bona estona. Després -tenint en compte que el resultat d'un sopar de cuinetes és menjar per un regiment, repartiu-vos el menjar sobrant com a bons germans mitjançant tupper-wares.

Si no heu fet mai un soparet de cuinetes, ho proveu amb els vostres amics i us agrada, envieu-me un mail. Em combustionaré més en pau el dia que marxi si sé que sóc co-responsable d'un moment de gaudi en les vostres vides.