Avui LesboNet fa 8 anys i demà la petitacriatura en fa uns quants més. I per celebrar que avui és el dia de la dona treballadora, he incorporat al "allò que mai diré" un enllaç al blog de la Lola, perquè em sembla interessant que la conegueu. La Lola, -gosaré parlar d'ella sense demanar-li permís- és una dona de cap a peus, amant, esposa, mare de familia, treballadora i intel·ligent. La Lola és una biblioteca "amb potes". Ara bé, en té més de 50, i sembla que això no agrada massa als qui sel·leccionen currículums. Fins i tot per ocupar llocs de feina per als que [a priori] l'experiència és un grau.
A la Lola no li poden deixar d'oferir una feina perquè té criatures petites que es poden posar malaltes, o perquè pugui quedar-se prenyada. I ella busca i busca. I fins porta amb elegància que no li donin feina perquè té "massa currículum". ¿Com collons es pot tenir massa currículum per un lloc de feina quan a tú tant te fot el currículum que tens i vols AQUELLA feina?
De dones oprimides i discriminades n'hi ha moltes, no serem hipòcrites. I no son només aquelles surten als noticiaris quan descobreixen xarxes de compra-venda de nenes per a la prostitució, o les que el marit estomaca, o les noies assassinades amb el consentiment de les autoritats a Ciudad Juarez. N'hi ha moltes de vídues amb pensions de misèria, dones que n'han fet 50 a les que ningú s'arrisca a contractar, i son ben aprop nostre.
Si avui per mi hi ha quelcom a celebrar (a banda dels 8 anys de LesboNet) és que som súper-dones, mestresses de casa, treballadores incansables i independents, actrius, amants, tendres mares, activistes guerrilleres: alguns encara diràn que hem d'estar agraïdes per poder-ho celebrar ni que sigui un cop l'any.
Felicitats a la Lola, a totes les dones que lluiten perquè encara hi ha molt a canviar, i especialment a la meva petitacriatura, que fa orgullosa la dona que hi ha en mi.
4 comentaris:
Hola Xiuxiueg. Enviaré el teu missatge a la Lola; segur que tindrà en compte el consell.
En llegir novament el teu missatge, em ve al cap la darrera frase que em va dir l'August. Era el meu profe d'història i castellà a vuitè d'EGB. Ell, el darrer dia de curs, al pati, a la darrera estona que vàrem passar junts em va dir: "Mira... de vegades no hi ha més remei que passar pel "tubo". I quan ens toca passar pel "tubo" i no hi ha més collons que passar-hi, l'únic remei que ens queda és passar-hi, i no hi haurà cap problema mentre siguem conscients de que hi estem passant".
A aquestes alçades (aproximadament 16 anys després) la frase us pot semblar una parida, però a mi -amb 13 anys- em va fer pensar molt i molt. Sobretot perquè l'August tenia uns ulls verds que enamoraven totes les noies de la classe: 39 ties de 40 que erem. La que feia 40 era jo.
Potser el sentit de tot plegat és que moltes vegades passem pel "tubo" (com jo hi he passat, com tu hi has passat) i el tràngol és més lleu si sabem que no ens queda cap altra alternativa i que en el fons consentim.
Repeteixo: enviaré el teu missatge a la Lola, i gràcies per visitar-me.
Petons.
Felicitats,Rax!
8 anys!!!!
:)
quant de temps...
Joy
Ostres Joyful, sí que son molts anys !!! M'ha fet gràcia comprovar que encara voltes per aquí... i per allà, i per la xarxa, eh? ;-) Petonets i gràcies.
PD: Llegir el teu comment m'ha fet veure que no sóc capaç d'imaginar-me qui volta per l'Allò que mai diré. Petons i records de part de la petita criatura, a qui també han fet il·lusió les teves línies.
Igualment,Rax!
De veritat.
: )
Joy
Publica un comentari a l'entrada