Lesbian chic, o "com semblar lesbiana sense ser-ho"

Amigues,
Acaben de trucar-me de la revista "M.C.", i volien saber la meva opinió sobre el fenòmen "lesbian chic" per incloure-la al número d'abril de la revista.
Lesbian què? lesbian chic, sí. O com semblar lesbiana sense ser-ho: com presentar -sovint amb mitjans publicitaris- una situació eròtica o psèudo-sexual entre dues dones per fer que tothom (incloses les lesbianes de veritat, amb pedigreé) hi clavin la mirada.

I és que el "lesbian chic" i la seva versió distorsionada de la diversitat lèsbica arriba a les nostres revistes gràcies (o per culpa, pensareu algunes) de la sèrie americana "The L Word" ("L" a digital +, que n'està emetent la primera temporada).

l'equip de la segona temporada de "The L Word"

Potser ara degut a aquesta sèrie i al que se'n publicarà a les revistes tipus Telva o Cosmopolitan, les dones heterosexuals s'adonaràn que les lesbianes hem deixat de ser camioneres adictes a la cervesa i abonades del colze a la barra del bar i ens veuràn i ens vendràn com el que som en realitat: som [com a "L"] directores artístiques de museu amb comptes corrents a prova de Visa oro; som glamuroses empresàries sense escrúpols; som famoses periodistes i esportistes. Estem boníssimes, ens posem l'americana Armani per anar a comprar el diari el diumenge i no només totes les dones ens van al darrera sinó que tots els homes també ens desitjen al seu llit.

¿O no és aixi?
És clar, si he de triar entre ser per l'opinió pública una "marimacho roba-nòvies que vol ser un home", si he d'escollir entre ser lesbiana perquè no he trobat l'home adequat, l'home que em faci sentir dona o bé ser el focus de l'antenció morbosa de les mirades dels qui m'imagines al llit amb la seva nòvia... ¿quina lesbiana voldrieu ser vosaltres?

El "lesbian chic" té trampa. Enlloc d'estudiar el concepte de diversitat lèsbica (que és en el que jo crec) em temo que importarem (importaràn, els heteros) el clitxé de divisió americana que ens separa simplemente entre "butches" i "femmes" (masculines i femenines, per les no inciades en la matèria) i que ens condemnaría a ser o bé aquelles dones de les que els tius se'n foten i volen lluny de les seves xurris, o bé aquelles lesbianes (que no bulleres) per qui els tius babejen i que sommien al llit amb les seves nòvies. Enemigues o dones a seduir. I poca cosa més.

Jo sóc més lesbiana que la Madonna i la Britney Spears, o que la Portia de Rossi, o que las Tatu, n'estic segura; tot i que quan busques "lesbian chic" a google és la seva foto la que apareix i no la meva. I apareixen les seves fotos perquè el "lesbian chic" no contempla l'autenticitat, ni la realitat. El LCh es un nou concepte publicitari que amenaça amb fer-nos creure que les coses són del revés d'un dia per un altre, que som galmuroses, sexis i tenim molta pasta; i "ni tanto ni tan poco".

En fi, us deixo. M'espera el jacuzzi calent al meu bany privat de 35 metres quadrats i després he d'escollir algún vestit negre de nit. La meva nòvia em recull d'aquí una hora amb el seu descapotable nou negre (ho heu endevinat: a conjunt amb el vestit) i anem a un sopar benèfic on coincidirem amb altres lesbianes glamuroses i amb tanta pasta com nosaltres.

I juntes despertarem el morbo dels tius de mitja Barcelona.