¿Qui dia passa any empeny?

Definitivament el 2006 ha començat per mi amb molt mal peu. Per mi, i de retruc pels qui m'envolten. Sembla ben bé que a casa "haguem trepitjat merda". I no és només una sensació meva, sinó que els qui treballen amb mi també caldria que es miréssin la sola de la sabata.

Aquest gener ha estat el primer cop en gairebé 30 anys que m'han hagut d'inmobilitzar una extremitat: la mà, i per més mala sort la mà dreta. Sí, l'eina de treball que tot informàtic necessita tenir en forma. LA MÀ DRETA. I m'ho he fet de la manera més "xorra".

La meva amiga i companya de feina I. té el nervi ciàtic histèric i adolorit. Tant que -li agradi o no- ha hagut d'agafar la baixa; i la trobo a faltar, perquè n'I. i jo a la feina ens fem tips de riure. De fet, les úniques estones que ric a la feina és gràcies a ella i a les històries psicodèliques que m'explica.

En P. ens deixa; se'n va amb una xurri que ha conegut a través d'internet: al Perú, ni més ni menys a Perú, i no pas aquí a la cantonada. Se'n va "ya mismo. El dia 11 pillo el avión". Un altre que ho deixa tot i se les pira ben lluny. Com la M., que al setembre també ho va voler deixar tot i se'n va anar a fotre de hippie a Menorca. Lluny de qualsevol ordinador.

I ho comprenc perfectament, perquè els informàtics estem absolutament pirats. En P. diu -respecte al nostre lloc de feina- que "aquí el que no está loco araña cristales". I té raó: estem com cabres, estressats i pensant massa sovint que ho deixariem tot per anar a plantar cols. Ell probablement s'hi dedicarà a Perú, amb la seva xurri peruana. Li desitjo sort, perquè és un bon tiu i sé que li anirà molt bé a aquest poble a 2000 metres d'alçada respecte al nivell del mar on va a viure. Amb una mica de potra allà no sabràn què coi és un windows 2000 professional.

La setmana passada en D. va haver de visitar l'hospital pel seu avi, i avui he sabut que l'àvia de la M.S. ha mort. La C. té una punyetera bronquítis que no es treu del damunt i no pot deixar de fumar. A més L. i R. ho han deixat, i trobo que feien molt l'una per l'altra.

També he llegit que la una de les meves hipocondríaques socials negatives favorites (l'afable mac) està trista perquè pensa que un dels meus posts (el més carregat de mala llet d'ençà que escric aquí) anava per ella. I no és així. No era per ella, sinó per una de les meves ex-amigues sociòpates. De fet una de les dues úniques persones sociòpates amb qui he tingut la mala sort de coincidir en aquesta vida. El meu post anava dedicat a B., però dubto que ella llegeixi aquest blog, perquè té tendència a llegir només allò que ella escriu. El que escribim els demés deu ser d'allò més insípid, segur.

Així que li prego a mac que no pensi que li tinc tan poca estima, i que el dia que li dediqui un post (que ho faré, aviat, ben aviat) deixaré ben clar que va dirigit cap a ella.

No acostumo a tenir mala baba, només amb els qui s'ho mereixen. La meva petita criatura -però- diu que sí que en tinc de mala baba, i que semblo molt borde, i en realitat només ho sóc una mica: ella, que em mira amb bons ulls :-p

Així començo l'any, amb el propòsit que escriuria sovint aquí que ha caducat en 4 dies. Perquè "el frenopàtic" en el que treballo em resta ganes de "endollar-me" quan arribo a casa, perquè li dec temps a la petita criatura, i l'altre frenopàtic (lesbonet.org) que administro amb poca mà esquerra darrerament em pren més temps del que voldria.

Aquí a la xarxa, al bus que agafo per baixar a corre-cuita de la feina perquè no puc conduir també tots estem bojos, i la que no ho està esgarrapa vidres. Sàvies paraules d'en P.

Però més sàvia és la petita criatura que m'envia SMS recordant-me que és tard i no sóc a casa. Ella vol que surti d'hora del frenopàtic per tenir més temps per estimar-nos. Perquè l'any ha començat de puta pena, una hora JA no té 60 minuts i sommia i imagina -com jo- que totes dues, plantant cols a Menorca, hi estariem de conya.