Sí, és clar: va de tauromàquia i prohibició

Les darreres 24 hores me les he passat pensant en les prohibicions, perquè "prohibició" és una de les paraules més twittejades aquests darrers dies i perquè al "Sálvame" de fa una estona (sí, diga'm masoka) seguien parlant de com de lleig és prohibir.

Em fa l'efecte que el que no s'ha de fer (el que està prohibit per nosaltres) és el primer que se'ns ensenya quan som petits: "no toquis les coses de la mare", "no et xumis el dit gros", "no et llepis les mans si has tocat el gat", "no juguis al mig del carrer per on passen els cotxes", "no juguis amb el menjar", "no beguis del got dels grans". En definitiva son prohibicions. I després, a mida que ens fem grans, se'ns en inculquen d'altres: "no aparquis a la zona blava sense posar tiquet", "no vagis en moto sense casc", "no condueixis sense cinturó de seguretat", "no deixis al mig del carrer la merda del teu gos", "no insultis la policia"...

A mi no m'agraden algunes prohibicions, però entenc que son necessàries quan vivim en societat. Entenc que aquestes mesures existeixen pel bé de tothom, i que canvien (deixen de tenir validesa les antigues, o bé n'apareixen de noves) a mida que ens fem grans. Així doncs, quan érem petits, posar-nos el cinturó al cotxe era una opció, i ara és prohibit circular sense posar-se'l (pren nota, Mariano, les prohibicions son per tothom).

Les prohibicions son mesures "universals" que ens afecten per igual, o haurien d'afectar-nos per igual més enllà del nostre status. Si tots fossin éssers súper-ultra-civilitzats les prohibicions no serien necessàries; però no és així.

Els propietaris de gossos, per exemple, tenim prohibit entrar a les oficines de "Correos" amb ells. També a comerços (a alguns comerços només), restaurants, allotjaments, empreses... i mai m'ha passat pel cap entrar amb la meva gossa a una oficina de correus i saltar-me la prohibició al·legant el meu dret individual de fer-ho. Que no es just? D'acord. Que la mesura es pren perquè a les oficines s'hi farien pipí els gossets d'alguns? També !

Entenc que les prohibicions son mesures que dicten els legisladors i polítics seguint les regles d'un joc democràtic. Si malauradament un dia prohibeixen fumar a l'interior del cotxe, em fotaré i fumaré només a casa o al carrer. M'emprenyaré, publicaré -fins i tot- un post al blog, però em fotaré i acceptaré la prohibició, malgrat no m'agradi. Son prohibicions.

No m'agradava que el partit popular prohibís el matrimoni entre persones del mateix sexe mentre governava, no m'agradaria que una llei prohibís el dret individual d'una dona a avortar, però el que em regira l'estómac és que un partit especialista en prohibir (vénen d'on vénen, pobrets) digui que ells son del "prohibido prohibir" quan els toquen la tauromàquia.

"A mi los toros no me gustan, pero estoy en contra de la prohibir". No sé tu però jo n'estic tipa de llegir això aquests dies. Com que estàs en contra de prohibir? El dret del conjunt d'individus d'aquesta societat està per damunt del fet que a tu t'agradi o no la prohibició en qüestió.

El que no entenen o no volen entendre és que aquesta prohibició es pren perquè la societat se sent ofesa quan un espectacle taurí es perpetra perquè és cruel. Siguem a dintre la plaça o no. No és necessari creuar la porta de la Monumental per sentir-te ofès. M'ofèn, tan simple com això, que es faci. I si creus que, realment, no és la major part de la societat la que s'ofèn amb "l'espectacle" del que tu gaudeixes, tens un problema: a recollir firmes s'ha dit. El que no pots fer és quedar-te com un gilipolles a casa de braços creuats i després protestar. El problema és que no deuen ser tants. I que resacosos com en Calamaro diuen que "fueron 40 firmas" per no admetre que, si ells les busquéssin, les firmes, en recollirien 10.

S'arriben a esgrimir raons tan ridícules per no acceptar l'existència de prohibicions similars (el cas de Canàries) com per exemple que la normativa d'aquella comunitat es referia als animals domèstics i es va extrapolar injustament als toros. Llavors acceptem que pateixen?

A aquestes alçades de post, em semblaria kafkià haver de justificar amb arguments científics que un animal com el toro pateix a la plaça durant l'espectacle. La Espe diu que "no hay animal más cuidado que el toro de lídia". El mateix he llegit d'alguns galgueros parlant dels seus galgos. Això sembla que justifiqui el seu patiment final i que, perquè l'has alimentat de petit, pots penjar-lo d'un arbre quan vulguis.

En el cas del brau, no em sembla racional haver de debatre amb algú sobre si el que se li fa comporta o no patiment. Per més endorfines que s'alliberin, el dolor existeix. I si els tauròpates volen saber si l'alliberament d'endorfines existeix o no, que es clavin una agulla de fer ganxet al bell mig dels collons i segur patiran una sensació lleugerament similar en intensitat a la que pateix el brau a la plaça.

Em molesta que es celebrin curses de braus com em molesta que la dona del costat de casa pateixi violència de gènere, encara que no sigui la meva dona. I mai no diria: "Yo no maltrato, pero el que quiera maltratar que maltrate y el que no, pues no".

La prohibició està molt bé i la celebro. Perquè em molesta la barbàrie humana, sigui en forma de agressió al més feble o en qualsevol altra. I els animals -fins i tot un toro de 600 quilos- son més febles que nosaltres perquè no decideixen voluntàriament participar a molts espectacles (tauromàquia, bous embolats, circs, etc...) per la nostra diversió.

Quan finalment acabi el debat manipulat i idiota sobre si és una qüestió identitària o no, les associacions animalistes d'Espanya es començaran a posar les piles i buscaran les escletxes a la normativa de cada comunitat autònoma. I jo em pixaré de riure des del sofà de casa, perquè jo ja vaig signar. És el principi del final per ells. I amagar-se rera el capote no els servirà de res.

PD: Em permetreu que dediqui el post a les gossetes de la casa, que estan malaltes. Avui la veterinària ha punxat la Flam, que no s'ha queixat i després la Duna que ha cridat i protestat durant una bona estona:

- "Coño ! Si una injecció fot aquest mal, no vull ni pensar el que senten els toritos" m'ha dit la Duna mentre dues dones que esperaven a la recepció la consolaven, tendrament afectades per l'espectacle que la galgueta acabava de brindar-nos :)

El que no sap la Duna, com el toro que entra a la plaça, és que a la veterinària li queden 3 banderilles més i que a cadascuna d'elles xisclarà i plorarà com una perra, que és el que és darrera d'aquests ulls intel·ligentíssims -com els del toro- que tot ho entenen.