Perduda a l'Eixample

Divendres tarda, 17'30h. Sóc a l'Eixample. Aparco el cotxe a la zona blava, a un xamfrà vora el carrer Sepúlveda, només a una cantonada del meu lloc de reunió. Poso tiquet al cotxe, dues hores. Tanco el cotxe i quedo absolutament meravellada davant d'una botiga de vins molt moderna que sembla haver obert fa molt molt poc, just al costat d'on acabo de deixar el cotxe. La publicitat dels aparadors és fantàstica: pantalles planes amb presentacions multimèdia de Jean León, presentació dels nous de vins Nadal... Quina botiga més genial ! Quines estanteries més boniques! Quant de producte i que ben classificat...

Bado durant quatre minuts com una diabètica a l'obrador de la pastisseria. I em dono pressa a mi mateixa, no vull arribar tard a la meva cita. Pujo amunt per Villaroel fins a trobar Sepúlveda i sóc a la porta del lloc en dos minuts i mig.

***

Dues hores després sóc novament al carrer disposada a agafar el cotxe. Camino per Sepúlveda, tombo una cantonada, baixo avall fins a trobar el cotxe al xamfrà on l'havia deixat ... i no hi és. No hi ha el cotxe, però tampoc hi ha botiga de vins. Evidentment m'he equivocat de cantonada. Giro 180º i torno a pujar fins la cantonada anterior. Miro de fer memòria. I si me l'han robat? I si -encara em sap més greu- han tancat la botiga de vins definitivament abans que hi pugui fer la meva primera compra?

Torno enrera (desfaig el camí) i no sóc a la mateixa cantonada on era abans.
Sepúlveda sempre és un carrer que m'ha desorientat. Sempre me l'he imaginat de muntanya a mar enlloc de Glòries a Plaça Espanya, i és clar, és un lloc de Barcelona on em puc (potencialment) perdre perquè mai el trobo orientat com hauria d'estar.

Tombo una altra cantonada. Sóc a Urgell a tocar de Gran Via. "No pot ser, he caminat massa". M'arriba un SMS. "¿Vendrás?" M'esperen a una altra banda i jo perduda a l'Eixample.
L'àrea on he perdut (o on m'han segrestat el cotxe) és relativament petita. He de caminar (mirant de no fer-ho en cercles) i en algún moment trobaré la botiga de vins. I el meu cotxe, és clar.

Passo per carrers que no havia trepitjat abans, botigues noves i tallers de "tunning" d'ordinadors amb tants "leds" als aparadors que podrien provocar fàcilment atacs d'epilèpsia. Bars cutres amb portes de fusta i vidres trencats i cartells de Fanta amb el nom de l'establiment a fora. Cinemes petits que no sabia que existien.

Penso fins i tot en treure el GPS de la bossa i mirar de fer-lo servir per trobar noves cantonades.

I al final miro de calmar-me i enfrontar madurament la situació. M'acosto a una senyora d'uns cinquanta-cinc anys que espera a un portal i li dic:

- Bona tarda. Miri, és que m'han dit que per aquí hi ha una botiga molt maca de vins i molt moderna. Que sap on és?

Em nego a explicar-li que he perdut el cotxe a un dels barris més "quadriculats" de Barcelona i que no sé trobar-lo. A més, ella no n'ha de fotre res, oi?
La dona em mira estranyada. Sé que pensa -mentre em repassa de dalt a baix- que no faig pinta de sumiller moderniqui, i em diu...

- A ver, déjame pensar.

Creua el braços, s'enduu la mà dreta sota la barbeta i posa cara de pensar profundament. Jo dic, per fer temps...

- Només sé que és vora de Sepúlveda i fa xamfrà.
- ¿Que hace chaflán, quieres decir?
- Sí, xamfrà.

Torna a creuar el braços, canvia la mà esquerra per la dreta i torna a fer cara de pensar profundament. Jo espero, mentre imagino una guàrdia de parquímetre enganxant una multa al parabrises del meu cotxe.

- Chaflán no, chaflán no hace. Está casi en el chaflán. Si el chaflán es esto (posa la mà dreta en posició diagonal) hay una tienda de vinos que está aquí (i s'assenyala el canell).
- Sí, puede ser.

[ A aquestes alçades de conversa -uns dos minuts inclosos els seus moments de reflexió, us ho juro- li parlo en castellà, a veure si així l'ajudo a pensar millor i em diu d'una punyetera vegada com arribar a la botiga].

- Sólo sé que es una tienda grande y muy chula y muy moderna.
- Bueno -diu ella- moderna no es. Una bodega de tooooda la vida.

[Posa molt d'èmfasi en "de toda la vida"]

- Bueno, puede ser esa.

[Pensa i reflexiona durant 10 segons més però no dic res per no trencar la seva concentració.]
- Pero ya te digo que es una bodega de toda la vida, no es moderna.

La dona allarga el braç i amb la mà dreta m'agafa el meu.

- Ahora bien [i torna a fer cara de reflexionar]. Hay otro sitio en la calle Vilamarí, pero no es una bodega, es un bar.

Tanta cara de desesperada faig? Que sembla que necessito una copa, o què? I què son aquestes confiançes per agafar-me el braç? M'he convertit de cop i volta en la seva neboda o és que agafar-te el braç és un gest típic de les porteres de l'Eixample quan els preguntes on és un lloc?

- Ya, pero la que yo busco NO es un bar. Es una bodega moderna.
- Pues este sitio que te digo yo, vamos, moderno no es. Tampoco es una bodega. Pero igual es este sitio que buscas.
- ¿Y Vilamarí dónde queda?

[Déu meu, realment sóc de poble.]

- Es hacia allí. (La dona allarga el braç)
- ¿Recto por allí? (Estic desorientada i visualitzo una guàrdia de parquímetre que engaxa una nova multa al meu parabrises, per si amb la primera no n'hi ha prou).
- Sí, sí. Pero ya te digo que moderna no es. Es de toda la vida.

Em desespero i em falta ben poc agenollar-me davant de la portera i confessar-li: "Mire usted, es que en realidad soy de pueblo, he aparcado mi coche no sé dónde y ahora no sé encontrarlo. Sólo sé que lo dejé delante de una bodega de vinos que no era de las de toda la vida. "

Pero no. Enlloc d'això respiro fons (conscient de que ella no m'ajudarà a trobar el meu cotxe) i li dic:
- Muchísimas gracias. No sabe usted cuanto me ha ayudado.

Segueixo caminant en direcció a Vilamarí (el meu cotxe no és a Vilamarí, segur que no) però no vull que la dona em vegi caminant en direcció contraria, em persegueixi, o -pitjor encara- em foti un cop d'escombra per haver desatès les seves ponderades indicacions. Camino fins la següent cantonada i torno a tombar avall. O amunt, no ho sé pas.

Llavors sona el mòbil:

- Tia, ¿dónde estás?
- Estoy en el Eixample, aquí mismo, muy cerca de aquí, pero he perdido mi coche.
- Jooooder. (Léase joooder, com dient "ja et val")
- ¿Tu sabes dónde hay una tienda de vinos muy chula por aquí por Sepúlveda?
- ¿Tienes que comprar algo?
... [Suspiro]
- No, he perdido mi coche. Llevo mucho rato dando vueltas buscándolo y sólo recuerdo que lo he dejado cerca de una tienda guapísima de vinos.

A l'altra banda riuen.
- Jooooder.
- No suelo perder el coche muy a menudo.
A l'altra banda pensen.

- Hay una muy guapa en Villaroel esquina con...
- Vale ! Villaroel. Voy para allá a ver si tengo suerte.

Cinc minuts després trobo el cotxe, i la botiga de vins amb les llums de l'aparador tancades. No hi ha cap multa al parabrises. Veig una guàrdia de parquímetre que acaba de passar de llarg. Menys mal que no me l'ha fotut.

Ja m'imagino davant seu, agenollada, demanant-li si us plau que no m'empapeli.
Que he anat a una reunió a Sepúlveda, que sortint m'he perdut. Que Sepúlveda hauria d'anar de muntanya a mar, enlloc de Glòries a Espanya. Que és la segona vegada a la meva vida que perdo el cotxe i que una portera que no coneixia m'ha agafat pel braç i m'ha segrestat la conversa i m'ha impedit anar més ràpida a l'hora de retirar el cotxe.

Imagino que poso cara de pena, de tia de poble perduda a l'Eixample.
I m'imagino com ella, la guàrdia, aixeca la cella i em diu:
"¿Perdida en este barrio? Carai, cada vez os inventáis excusas más buenas".

...