Va de bolets

Quan era petita i arribava l'octubre i el fred, el meu avi i jo algún dissabte agafàvem el cotxe i ens escapàvem vora Sant Llorenç a collir bolets. Llavors els bolets no es caçaven, es collien o es buscaven, i si hi havia sort tornaves a casa amb el cistell (el seu gros i el meu petit, a mida) mig ple. Llavors les fonts de Sant Llorenç no tenien taps de suro i sempre en brollava aigua fresca.

Abans de sortir de casa la meva àvia Maria m'embotia dins la jaqueta de llana, em cordava les botes, m'entaforava la gorra al cap, em posava els guants i la bufanda. I poc després ens enfilàvem per la carretera Matadepera amunt amb el Simca 1000 blanc de l'avi. Quan arrivavem a lloc, la impaciència ens feia gairebé saltar del cotxe i tot seguit ens endinsàvem al bosc. Quan trobàvem bolets no hi havia cap dubte sobre el que havíem de fer, sobre si els havíem de collir o tallar. N'apartàvem suaument -amb molta cura- les fulles del damunt i l'arrencàvem amb compte. I cap al cistell.

Caminàvem junts per la muntanya amb la seguretat del qui sap a la perfecció què hi fa. I omplíem els cistells de rovellons, pinatells i potser alguna que altra coagra. I a mi m'encantava -com a totes les criatures, suposo- fer esclatar els "pets de llop".

A mida que el cistell s'omplia, el meu avi esdevenia més i més el meu heroi. Caminava àgilment, apartava les branques que es creuaven al camí i quan tornàvem al cotxe em cordava la jaqueta (feia molt de fred) i em netejava els mocs de la cara. Una bona estona després arrivavem a casa, jo cuita de suor dins la jaqueta. Ja era l'hora de dinar i nosaltres, orgullosos per la nostra gran troballa, buidàvem els cistells damunt del paper de diari que l'àvia posava a la taula del seu menjador. Llavors començava la feina de netejar els bolets (només amb un ganivet i un tovalló humit) i desàvem a la nevera tot allò que se'n podia aprofitar.

Quan el meu germà era més gran i fèiem sortides familiars, eren més cistells els que s'omplien. Anàvem més lluny i collíem -sobretot- llenegues. I quan arribàvem a casa la discussió davant la pila de bolets damunt el paper de diari sempre era la mateixa: si ens les cuinàvem totes fresques o les escaldàvem i conservàvem en pots. Sempre hi havia diversitat d'opinions i sempre decidíem el mateix: una part les cuinàvem (el mateix dia o el dia següent) i l'altra part la conservàvem en pots de vidre que preparava la meva àvia. Al voltant de la taula hi havia feina per tothom.

Quan érem petits i caminàvem pel bosc el nostre avi era un heroi. Un herois de gestes tan grans com bolets descomunals duia al cistell. Potser el teu pare o el teu avi també era un heroi: de petita pensaves que era un indi dakota o un intrèpid caçador de pops gegants. O possiblement un esportista d'elit capaç de recórrer 100 quilòmetres sense beure gens d'aigua.


********

Avui hem estat a la Festa del bolet de Llagostera. I quan m'he trobat sola, tot just fa una estona, davant de la vitroceràmica netejant el mig quilo de ceps que hem comprat, he recordat aquesta i d'altres històries.

Quan érem petits i trobàvem rovellons, abans d'arrencar-los donàvem un temps prudencial als nans que hi vivien per tal que fugissin a un lloc més segur. I del plat sempre escollíem els rovellons més cuits. Ara a les capses de fusta de la fira del bolet ja no hi creixen nans, i els herois son pares que no saben distingir una múrgola d'un fredolic.

Ara que ja no sóc petita, ja no hi ha herois que em netegen els mocs, els nans viuen al Parc de la Ciutadella, a l'octubre no fa fred. Ja no busco el bolet més cuit del plat: el cep més guai dels que hem comprat me'l menjaré ben cru, tallat a làmines ben primes.