"La abuela" Ana

Les 5:55 al despertador: no puc dormir i el meu propi plor m'ofega. No somico: ploro. Ploro profunda i sentidament. El meu plor és d'aquells que t'omplen el nas de mocs i que fan que el cor et faci mal amb cada intent d'inspiració.

Estic nerviosa. A les 8:00 venen els paletes. No puc dormir. Penso en les obres que han de fer a l'estudi i en les obres que vindran després. Però sobretot recordo la meva "abuela", l'Ana.
És com si de cop els 3 anys de la seva absència -va morir un gener després de festes de Nadal- em caiguessin de cop al damunt. L'enyoro, recordo la seva pell suau, les seves carícies, les visites i les fotos que li vaig fer a la residència, quan es recuperava de la seva primera feridura.

Em penso que la meva "abuela" (l'àvia materna era l'abuela, l'altra és la iaia) m'estimava més que a tots els meus cosins. Fins i tot més del que s'estimava el meu germà, ell ho sap. Em mimava, em cuidava, era la nineta dels seus ulls.

No sé què recordeu vosaltres dels qui han marxat, però a mi, en poca estona, m'han vingut al cap les coses que feia cada dia per mi: l'he vist cosint-me la vora dels texans, amb les ulleres grosses al costat de la finestra de casa dels meus pares. La he vist cuinant-me una truita de patates per quan jo arribava tardíssim a sopar de les meves classes nocturnes, escollint al súper les coses que sabia que m'agradaven, fent-me uns "requemaos" dolentíssims quan estava encostipada.

Ella n'estava orgullosa de mi, més enllà del que jo pugues suposar quan es va morir. Ella sabia que jo sempre tindria nòvies i mai en vàrem parlar. I això no deuria ser fàcil de comprendre per una dona nascuda al 1914 en un ambient rural que va tenir 6 filles amb un home (el meu avi) que no vaig conèixer i que segurament no hauria volgut tenir una neta lesbiana.

Les 6:15 al despertador: som qui som gràcies als que ens han fet ser així. I no puc deixar de pensar que si sóc així és perquè la meva "abuela" que va contribuir durant la meva vida a que creixés feliç i sentint-me estimada. Mai no em va dir que no comprenia la meva manera d'estimar perquè va fer tot el que havia de fer per entendre-ho.

En els seus darrers dies, quan estava malalta a l'hospital, vaig preferir recordar-la obrint els seus regals de Nadal -una manta que li vàrem comprar perquè no tingués fred a les cames- que endollada a les màquines de l'hospital. No vaig voler veure-la patir i vaig acomiadar-la a la meva manera.

Sé del cert -hi he pensat molt aquesta nit- que ella comprèn que fos així. Que sabia perfectament com m'afecta enfrontar-me al dolor i al patiment, i que en tinc prou amb saber que va marxar tranquil·la al Cel en el que ella creia. I que des d'allà de vegades em vigila, i supervisa les truites de patates que preparo per sopar i que se'm resisteixen a l'hora de tombar-les. Que se'n fa creus que amb 30 anys no sàpiga cosir una vora dels texans i que riu quan faig que la meva altra iaia m'arregli els descosits de l’entrecuix.

Sé que està tranquil·la perquè la petita criatura m'estima, perquè sap que algú a banda de la família es preocupa de mi i em dóna amor.

No oblidem mai els qui hem perdut. El temps alleuja el dolor quan els recordem, però mai oblidarem l'olor que feien, el contacte de les seves mans, el mapa de les taques a la seva pell o la seva mirada. Potser els plorarem amb menys força, però el forat sempre hi és.

I el record és traïdor i cau damunt de cop quan menys ho esperem, quan més febles ens sentim o quan durant la nit ens despertem i sentim la seva presència, o la seva absència, que és el mateix.

Les 6:30 al despertador: la petita criatura m'abraça i el plor esdevé més feble. Dic: "Recordo l'Ana, la trobo molt a faltar". He baixat al bany a mocar-me i una estona després puc adormir-me.

Hores després escriuré aquest post. Ho he hagut de fer, perquè li dec, perquè em dóna la gana, perquè mai he escrit res sobre ella. Me la estimava i la segueixo estimant. Ella ho sap: m'estimava i m'estima. Em protegia i em segueix protegint cada dia des d'allà dalt. I en mi viu una part d'aquella dona fantàstica que ella era: és el millor homenatge que puc fer-li.

Això és una foto d'una foto que li vaig fer per recordar-la així quan no hi fos.
Disculpeu la qualitat, però l'ocasió s'ho val :-)