Carta a Déu (Apostasia, capítol 1)

Pare Nostre que estàs allà dalt,
Avui he decidit que durant aquest 2008 faré tot el que calgui per apostatar.

Espero que no t'ho prenguis com res personal, però ja massa anys que -aquí baix- alguns ens toquen sovint les pilotes en nom teu. Em sembla que ja fa massa temps que aquesta ONG que vas fundar fa 2000 anys va un pèl descontrolada, i dia sí dia també, aquests que s'alcen com a portaveus de la teva empresa pixen fora de test.

I repeteixo que no tinc res contra teu. Tu sempre m'has resultat un tipus simpàtic, com el teu fill. De petita, a l'escola, les missioneres m'explicaven coses interessants sobre el ell; deuria ser un tiu interessant, amb un parell de collons ben posats per deixar que els seus, els qui estimava, el crucifixéssin.

Les coses per aquí baix no van tant bé com voldriem: el teu fill el van clavar a la creu una vegada i a algunes i alguns de nosaltres ens volen crucifixar gairebé a diari. Son massa anys, gairebé tants com els que tenia el teu fill quan morí, aguantant agressions i insults d'aquests que parlen en el teu nom i no volen deixar-me fer la meva vida en pau. I malgrat que em van educar en la doctrina del teu amor infinit, la paciència se m'acaba.

Sé que l'apostasia és un pecat que va contra el primer manament de la teva llei, i que juntament amb la rebel·lió el que faré és pitjor que el robatori, l'adulteri, la fornicació, la mentida i odiar el germà. O tot plegat alhora.
Però és que no comprenc perquè "el teu club" accepta socis tant petits que no tenen dret a decidir. Ningú no em va preguntar fa 31 anys si volia formar part d'aquest club selecte que ja fa anys (i ara no vull que t'emprenyis i llencis damunt nostra la teva ira eterna) que té uns gerents que roben, cometen adulteri, forniquen amb nens que tampoc tenen dret a decidir i odien els seus germans; germanes i germans que -com jo- només estimen algú del seu mateix sexe.

Potser algun dia ens trobarem tu i jo, farem un cigarret i en parlarem en directe, però ja t'avanço que no tinc cap por al purgatori pel que faré. Tinc la certesa que, si alguna vegada en parlem, comprendràs que el purgatori, per molts germans teus és la vida aquí a la Terra. Filles i fills que moren en braços de les seves mares malalts per la mentida dels teus, que els han dit que la única forma de salvar-se de la sida és l'abstinència. Fills i filles que moren sols al llit d'un hospital perquè els seus els han deixat en saber que cometien el pecat de l'amor per algú del mateix sexe. Germans i germanes que amb pocs dies de vida han mort de fam mentre els qui prediquen a casa teva cada diumenge viuen en l'opulència.
I que ara volen ser un partit polític.

En el fons sé que en l'amor infinit que les missioneres explicaven que tens per l'home (i per la dona també, espero) hi ha un lloc per mi si un dia ens trobem. T'explicaré que l'únic que he fet és voler viure la meva vida com el teu fill va fer: creient en la revolució i creient en l'amor. Que el meu únic pecat als ulls d'aquells que en cometen tants ha estat estimar i fer el bé sempre que he pogut, i intentar que aquelles que tinc al meu voltant siguin felices i puguin estimar lliurement aquelles que estimen.

Ara, que he de començar emplenant cartes per tal que la parròquia on vaig ser batejada i l'arquebisbat m'escolti, desitjo més que mai que en aquests darrers 2000 anys us hageu modernitzat una mica, i no imaginaries com m'agradaria que tinguessis una adreça de correu. La meva apostasia aniria més ràpid.

Sé que els teus ja fa segles que no es dediquen a cremar bruixes i heretges a la foguera, però també tinc la certesa que una espècie de foguera del segle XXI m'espera al final de tot aquest procés.
Tinc tot allò que els teus odien: sóc dona, defensora del dret a l'avortament lliure, de les mares solteres i les famílies mono i homo parentals, lesbiana (molt molt lesbiana, creu-me) i partidària del diàleg amb ETA. Sóc gairebé tot allò que als teus no els agrada i justament per això no vull seguir sent membre d'aquest club que sí em vol com a sòcia.

Malgrat que imagino que tu no tens massa temps per navegar per internet al meu bloc t'aniré informant -si m'ho permets- de com va tot el procés per apostatar. Dic que no deus tenir massa temps per navegar perquè si ho fessis sabries que és ben cert que els teus ja fa massa temps que desbarren una mica i en diuen de molt grosses en el teu nom.

Si el teu fill encara fos viu, és molt probable que me'n demanés còpies, de les cartes, per poder apostatar ell també. I és que quan veig el Papa, en Rouco Varela o en Sistach a la tele parlant de la meva vida, parlant d'un amor que no coneixen, insultant-me i dirigint la meva vida, l'únic consol que em queda és apagar la tele, mirar cap amunt i exclamar: "Això no hi ha Déu que ho aguanti".