Deliciosa!

Es diu Núria Graham. Té 16 anys. És de Vic. Sona brutal.

PD: Gràcies Reinlein pel descobriment.

Mirar enrera... per agafar forces

És fantàstic mirar enrera exactament sis anys i veure que, el que llavors vas fer, avui ho faries més ràpid i millor. Avui, els reptes serien més lleugers i les muntanyes més baixes. En tinc la certesa :)

Vall de Núria, 10 de desembre de 2006

However far away...

Un altre d'aquells videos que em posaria 150000 vegades seguides.
I no me'n cansaria mai.
Tinc especial debilitat per les versions. I per aquesta dona.

"Sed fugit interea fugit irreparabile tempus"

"Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra..."
... i suposo que si no escric en aquest bloc és perquè no tinc res important a dir. O perquè inverteixo el meu temps en d'altres coses que m'omplen més.

I és que el temps passa que se les pela.
Demà farà un any que estava assentada en aquesta mateixa taula, fent temps per anar a donar un cop de mà a la meva àvia per dutxar l'avi. I va sonar el telèfon i jo ja sabia què era aquella trucada. La mare em va dir que no tingués pressa, que el meu avi havia mort.

I l'altre dia dinant amb l'àvia, com cada divendres, dèiem les dues que el temps passa volant, que "fixa't tu, que ja ha passat un any que va morir l'avi, i que ha tornat ja a passar el fred, i que aviat vindrà l'estiu".

Sí sí. L'any m'ha passat volant. De fet, aquests darrers quatre anys m'han passat volant. Perquè la meva vida va molt ràpid. Tant de pressa que quan penso en l'edat que tinc, penso que en tinc 36, i en realitat al juliol en faré 36. Però no tinc el buit considerable que tenia als 30, perquè pensava que arribada aquesta edat és necessari haver fet coses prou importants.

Ara fa un any no imaginava que acabaria l'any 2011 operant-me. De fet, fa un any no imaginava que acabaria el 2011 sent una persona absolutament diferent de qui era per fòra i per dins. I aprenent a esforçar-me per canviar primer, i recuperar-me després i fer-me forta. Aprenent que no és cert que les coses son difícils de canviar.

Vaig acabar el 2011 i he encetat el 2012 aprenent a dedicar-me més temps a mi mateixa i als qui estimo. Aprenent que fa molts anys vaig donar massa importància a coses que no la tenien. I en que em va faltar ciència i maduresa.
I sobretot, paciència.

Que de vegades sóc algú que ho vol tot "ja" perquè el rellotge camina. Tic tac, tic tac. I he après que no pots pretendre caminar si no pots ni aixecar-te :) I que si t'aixeques quan no toca, et tornaràs a asseure perquè et marejaràs.

I és fantàstic tenir gent a prop que et recorden les virtuts i els defectes: que ets una auto-exigent de merda :) Primer caminar, després córrer. Això he après aquests mesos.
I ara ja camino de pressa. Amb esforç i sacrifici.


I és que de vegades tenim prioritats absurdes que en realitat haurien de prendre'ns menys temps. Perquè el temps fuig entre els dits inexorablement.

Temps per passejar amb la Dunilda pels carrers de la ciutat mentre reflexionem. Temps per anar a fer una cervesa amb la parella i sentir-te nòvia. Temps de "dolce far niente" i de sofà i manteta donant espai al cos i sentir el caliu d'un morritu damunt o d'una mà que t'agafa. Temps per abraçar un gos que ara deixes amb la seva nova família. Temps per passar bones estones amb tu mateixa, per enyorar els que estimes quan no hi son i per anar amb el pare a comprar el seu regal de Sant Josep. Temps de regal per ser la millor neta del món ara que encara puc ser-ho. Temps per ser millor parella ara que encara puc ser-ho.
En un món de twitters, whatsapps, mails i presses, temps per preguntar als altres "Com estàs?".


No sé. Potser el millor d'aquest any és haver après que abans mirava massa la llista de coses que m'omplien i que tenia pendents de fer.
I ara sé que l'important i el que vull és assaborir cadascuna de les que sí que faig, a veure si el temps va una mica més a poc a poc.

Sí sí, ...
Com quan ve el bon temps i les galgues surten a la terrassa i aixequen el cap i miren cap al solet.  Tanquen els ulls i es queden quietes i recullen tota la calor que els escalfa la carona i el musell.
Llavors, encara que sembli impossible, te les mires, mires el rellotge i els segons avancen més lentament. I així, assaborint la seva calma, t'hi passaries segons, minuts, hores.

18A: Respecte?

El Papa, aquest gran portaveu de la intolerància.
Sincerament, per portar-nos òsties i conflictes, ja et podries haver quedat on eres.

S'estimaren.

S'estimaren, saberen
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.
S'amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l'ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l'oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l'endemà ella creia
que a l'alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d'un poema
que mai no arribà a escriure.
Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se'ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

Josep Maria Llompart

Descansa, bonica...

"La cantante británica Amy Winehouse aparece muerta en su casa de Camden"

En algun moment aquesta anglesa tant maca va deixar de passar-ho bé cantant i va deixar de somriure. I llavors va esdevenir famosa.

Molt millor recordar-la així que entrebancant-se damunt d'un escenari :)

30 anys de Raval Infernal

Ahir al vespre es va celebrar a Terrassa el 30è Raval Infernal.

Quan jo era petita, per Festa Major, sortiem amb l'avi i la iaia a passejar, voltavem per la ciutat, veiem baixar el Drac de Sant Llorenç el divendres a la tarda i feiem un frankfurt o un llom. I l'avi em pujava damunt les seves espatlles perquè pugués veure millor la Cercavila davant l'Ajuntament.

I quan tiraven petards o els diables apareixien jo, que els tenia pànic, volia fugir en direcció contrària. La meva era una por atroç, de les que em feien muntar, en un tres i no res, una marranada d'aquelles que avergonyeixen pares o avis. Per tant, quan els trons començaven fotíem el camp. I no m'avergonyeix dir que aquesta por als petards em va durar fins, ben bé, els meus trenta anys. Ara tampoc és que m'encantin, però ho porto millor.

Enguany que és la primera Festa Major que l'avi no hi és, se que avui li agradaria veure aquesta foto que vaig fer ahir al Raval i que no es creuria massa que m'he apropat als Diables i al Drac per fer-la. De fet, els Diables van ser protagonistes dels meus malsons durant molts anys, somiava que em perdia pels carrers del centre de la ciutat i sempre me'ls trobava venint de cara. Llavors, per escapar-me'n, fins i tot podia volar.
Ara ja no em fan por i portar la càmera penjada quan vaig al Raval és una bona excusa per no adonar-me que sóc a prop del foc i del soroll.

L'avi riuria si sabés que per mi el Raval Infernal és una cita indispensable. I que ja no faig marranades quan els Diables apareixen :)

Els perills del corrector automàtic...

Aplicacions xorres (per Ipad): A pastar fang

Inauguro l'etiqueta "aplicacions xorres" al meu blog. Aquesta secció la dedico a la meva "germana putativa" Irene, que d'aplicacions xorres en sap un ou.
Ella em va ensenyar que hi ha gent que "es toca la flauta" amb un iphone, i que n'hi ha que paguen 3$ per pendre's una birra virtual.

Aquest app és genial !

Pottery: Usa tu iPad como un torno de afarero

Pottery es una aplicación que nos permite usar cerámicas, para crear jarrones, jarras o recipientes, usando nustro iPad, como si fuera el típico torno de alfarero.
Usaremos nuestros dedos para darle la forma a la cerámica y una vez creada, podremos pintarla y decorarla con varios motivos a nuestro gusto.

Font:
http://www.esferaiphone.com/aplicaciones/pottery-usa-tu-ipad-como-un-torno-de-afarero/
Apa, doncs... a "pastar fang 2.0".